Què és això del mosquit tigre?

Els mitjans de comunicació ens fan arribar contínuament notícies sobre les espècies que estan en perill d’extinció dibuixant-nos, no sense raó, un panorama força apocalíptic pel que fa a la conservació del medi ambient. A la vegada veiem com d’altres espècies d’animals i plantes denominades “invasores”, els hi passa tot el contrari, aquestes gaudeixen d’un gran èxit expansiu i les seves distribucions geogràfiques no paren de créixer, com ara és el cas de la vespa asiàtica, l’eruga del boix, el musclo zebra, el visó americà, les algues dels mars tropicals (Caulerpa taxifolia ) o l’estrella dels estius, pel seu grau de molèsties i potencial de transmissió de certes malalties víriques, que a les comarques gironines és el “mosquit tigre” (Aedes albopictus). És bo preguntar-se, perquè passa això, i la resposta és senzilla, estem davant d’un fenomen denominat globalització, fruit d’una activitat humana inusitada, mai vista abans i de gran abast. Els ecosistemes difícilment es poden adaptar, o ho fan a un ritme infinitament més lent, a la velocitat de canvi que l’home està induint sobre els ecosistemes i, de mica en mica, en un degoteig macabre, les espècies van desapareixent al no suportar les condicions ambientals i els canvis que nosaltres provoquem.

Tota la xarxa que s’ha teixit durant milions d’anys d’evolució, fruit de la interrelació que hi ha hagut entre aquests organismes, es va desfilant perdent consistència i esdevenint cada cop més fràgil.
El mosquit tigre a casa nostra s’hi ha establert, arribant, ja, a municipis de més altitud amb un clima menys temperat. Hores d’ara, impedir l’establiment d’aquesta espècie no té sentit, però sí que el té, controlar el seu creixement per evitar elevades quantitats d’adults causants de les molestes picades i la transmissió de malalties víriques com el dengue, zika i chikungunya.

El mosquit tigre és originari de les selves tropicals del sud-est asiàtic, allí vivia dins dels boscos humits, aprofitant l’aigua que s’acumula en els forats que hi ha en els arbres vells per desenvolupar les seves larves.

Recordem que el cicle larvari dels mosquits té una fase aquàtica, en el cas del mosquit tigre, la femella diposita els seus ous en la paret interior d’aquests forats, quan el nivell de l’aigua puja (desprès d’una pluja), els ous queden submergits i d’allí surt una larva que s’alimentarà de les partícules que hi ha en l’aigua, té quatre estadis de creixement i finalment es converteix en pupa, moment en que es transforma, mitjançant el fenomen de la metamorfosi, en mosquit adult, que és com tots el coneixem. Els adults poc desprès de sortir, quan ocupen el nou medi aeri, solen aparellar-se, aleshores les femelles busquen la sang, que els ha de servir com aliment altament nutritiu que ajudarà a generar els nous ous a les noves postes.

Aquesta espècie fa molts anys va introduir un canvi en el seu comportament a l’hora de dipositar els ous, va ser, colonitzar les petites masses d’aigua que es formen en els recipients artificials: ja siguin de ceràmica (plats, gerros, gots, ampolles, safareigs, etc.), de plàstics o de goma (trastos abandonats amb concavitats, pneumàtics, plàstics, bidons, etc.). Aquest petit canvi va significar un gran èxit pel que fa a les possibilitats d’ampliar la seva distribució geogràfica. El que va passar és que d’entre la multitud de llocs que podia escollir per dipositar els ous, un d’ells, eren els pneumàtics usats. Resulta que a partir del moment que s’inicià el reciclatge d’aquest residu industrial, occident (lloc on hi ha ubicades les plantes de reciclatge), va importar milions de pneumàtics dels països d’on és originari, i amb ells, van viatjar els ous del mosquit tigre. D’aquesta manera tan innocent, l’home i la seva globalització van col·laborar directament en l’expansió d’aquesta espècie. En aquests moments es troba en fase “establert” als continents: americà, europeu, africà i asiàtic. A Europa va arribar per primer cop a Albània (1979), al 1990 va entrar a Itàlia, convertint-se en el focus d’expansió per la resta del continent.

El Servei de Control de Mosquits va treballar des del primer moment amb la hipòtesi que el mosquit es desplaçaria de l’àrea metropolitana de Barcelona (lloc on el mosquit tigre va aterrar) cap a Girona. Bàsicament, amb els desplaçaments originats per la mobilitat pròpia de la població tant per desplaçar-se a les segones residències com per desplaçaments de treball. Aquest fet es va poder constatar amb les dades enregistrades, cada dia es produïen 132.000 desplaçaments entre Barcelona i Girona, i els caps de setmana arribaven als 252.000.
Els dispositius de vigilància instal·lats, trampes de captura, en un principi servien per controlar la distribució del mosquit, ara ja no té sentit el seu ús per a la vigilància, però sí que ens serveixen per detectar la presència d’adults a principi de temporada i poder iniciar, tant, les aplicacions de larvicides als embornals (productes per impedir el desenvolupament de les larves a mosquits adults) en zones públiques, com, cadascú a casa seva, les accions de control de mosquit a l’interior de les cases (espais privats). Aquestes accions a nivell privat consisteixen en: vigilar l’aigua dels plats sota els testos, tapar els bidons de magatzematge d’aigua per regar amb tela mosquitera, netejar bé les canaleres de les teulades, recollir trastos del jardí que puguin acumular aigua, controlar zones on s’hi desenvolupin activitats comercials que puguin tenir punts d’aigua acumulada – botigues de ceràmica, pneumàtics sobre sitges en granges de vaques, trabocar carretons, entre d’altres.

 

Perquè hem de prendre mesures per controlar la densitat d’adults de mosquits tigre?

La primera raó són les seves repetides picades a qualsevol hora del dia.

Per un altre costat tenim que aquesta espècie té una capacitat vectorial molt important. Què vol dir això?, senzillament que està demostrat que es capaç de transmetre una bona colla de virus, els quals produeixen malalties infecciones (dengue, febre groga, chikungunya i Zika són les més importants).

Per a que existeixi transmissió de la malaltia es necessita que una femella de mosquit primer piqui una persona amb la malaltia i després ho faci a una persona sana.

En un principi, deu anys enrere, el contagi d’aquestes malalties a casa nostra era molt baix, per diferents raons: no hi vivia tanta gent originària de països on aquestes malalties són endèmiques (zones que hi ha persones que poden transmetre la malaltia si són picades per una femella de mosquit que després ho faci de nou a una persona sana), els desplaçaments per lleure eren menors, la densitat de mosquits aquí era més baixa i hi havia menys espais on s’hi havia establert el mosquit tigre.

La realitat d’ara és molt diferent, hi ha molta gent viatjant a llocs amb persones patint alguna de les malalties descrites, amb mosquits adults volant al seu voltant, que retornen a Catalunya havent siguts contagiats en èpoques de l’any (maig – octubre) on els mosquits adults estan actius. Per tant, la probabilitat de contagis autòctons és cada vegada major (contagi que una persona sana pugui contraure per la picada d’un mosquit vector d’aquí, no en un país endèmic).

Què podem fer els veïns?
De fet és molt senzill, tan sols caldrà tenir cura dels llocs que potencialment poden ser bons pel desenvolupament de les larves del mosquit tigre dins de l’àmbit privat. Pensem que un mosquit tigre té un radi d’acció molt petit d’una mitjana d’uns 150 metres, si som capaços de controlar els llocs de desenvolupament dins de casa, els primers en notar els beneficis serem nosaltres mateixos. Pensem que té una especial predilecció pels dipòsits o acumulacions d’aigua que estan per sota d’un volum de 200 litres (bidó típic).

A tall d’exemple aquí teniu algunes mesures de prevenció per evitar el desenvolupament de les larves del mosquit tigre:

o Buidar qualsevol recipient de l’exterior que pugui acumular aigua i posar-lo sota cobert o cap per vall: joguines, cendrers, gerros, galledes, carretons, plats de sota els testos, safareigs, pneumàtics, ornaments de jardí, mobiliari plàstic amb concavitats, etc.
o Evitar les acumulacions d’aigua en zones de drenatge o canals de desguàs (embornals del pati, canaleres dels teulats i terrasses).
o Cobrir (per exemple amb sorra) els petits forats i depressions del terreny que acumulin aigua.
o Cobrir amb tapes hermètiques o teles mosquiteres (de forats no més grans de 2 mm) els dipòsits de recollida d’aigua.
o Mantenir cobertes les piscines mentre no s’utilitzen. Les piscines de plàstic s’han de buidar periòdicament, i si no es fan servir cal retirar-les.
o Cobrir les embarcacions amb lones a l’hivern evitant que es facin acumulacions d’aigua.
o Potenciar la fauna insectívora (predadors d’insectes) són de gran ajut pel manteniment de l’equilibri. Això es pot fer mitjançant la instal·lació de caixes niu per a ratpenats i orenetes, no usar insecticides d’ampli espectre que afecten negativament a tota la fauna invertebrada, etc.

És important no abaixar la guàrdia. Cal revisar periòdicament casa nostra i conscienciar les persones dels nostre entorn que facin el mateix a casa seva.